Un mundo mejor

<!–:es–>Sueño con un mundo dónde no exista la cultura de la dieta ni la presión de la delgadez, un mundo dónde enseñen en los colegios a gestionar las emociones de forma sana, dónde no existan adjetivos despectivos hacia el cuerpo, dónde se condene y se actúe contra el acoso escolar, que es el motivo por el que muchos niñxs empiezan a odiar su cuerpo, antes que aprender a sumar y restar.

Me gustaría vivir en una sociedad, dónde nos miremos a los ojos y no a lo que le falta o le sobra al otro; ojalá mirarnos más, con unos ojos libres de rencor, de prejuicio y poder comprender las miradas ajenas con la misma facilidad que lo hacemos con sus «desperfectos físicos». 

Ojalá un mundo con muchísima más empatía, respeto y compasión hacia los demás y hacia una misma.

Qué difícil escucharse a una misma cuándo pocas personas lo hacen contigo, cuándo aprendes a infravalorarte, a machacarte y complacer a los demás, ya que el malestar es incómodo para los demás, no está bien visto.

Me gustaría vivir en un mundo dónde no fuera necesario el día Nacional de la Lucha Contra los TCA.

Desgraciadamente, en este, lo es. 

Lo es porque siguen muriendo muchísimas personas cada día por un TCA, porque no hay recursos públicos de calidad y sin lista de espera, porque vivimos en una sociedad contaminada por la gordofobia (incluyendo «especialistas» del sector sanitario), porque el infrapeso sigue siendo un criterio de diagnóstico en muchos centros, porque falta concienciación de la enfermedad, ya que un Trastorno de la Conducta Alimentaria, no es, simplemente, querer estar delgad@, es un sufrimiento indescriptible, es castigo, es soledad, es contradicción, es incomprensión, es injusticia, es una LACRA SOCIAL y es responsabilidad de todxs. 

Ojalá llegue el día en que me ponga frente al espejo y pueda decir que he vencido el TCA después de tantísimos años de lucha. Marta.<!–:–><!–:ca–>

Somio amb un món on no existeixi la cultura de la dieta ni la pressió per estar prima, un món on a l’escola ensenyin a gestionar les emocions de manera sana, on no existeixin adjectius despectius cap al cos, on es condemni i s’actuï contra l’assetjament escolar, que és el motiu pel qual molts nens i nenes comencen a odiar el seu cos, abans que aprendre a sumar i restar.

M’agradaria viure en una societat, on ens mirem als ulls i no al que li falta o li sobra a l’altre; tant de bo mirar-nos més, amb uns ulls lliures de rancor, de prejudici i poder comprendre les mirades alienes amb la mateixa facilitat que ho fem amb els seus «desperfectes físics». 

Tant de bo un món amb moltíssima més empatia, respecte i compassió cap als altres i cap a una mateixa.

Que difícil escoltar-se a una mateixa quan poques persones ho fan amb tu, quan aprens a infravalorar-te i complaure als altres, ja que el malestar és incòmode per als altres, no està bé vist.M’agradaria viure en un món on no fos necessari el dia Nacional de la Lluita Contra els TCA.

Desgraciadament, en aquest, ho és. 

Ho és perquè continuen morint moltíssimes persones cada dia per un TCA, perquè no hi ha recursos públics de qualitat i sense llista d’espera, perquè vivim en una societat contaminada per la gordofobia (incloent «especialistes» del sector sanitari), perquè l’infrapes continua sent un criteri de diagnòstic en molts centres, perquè falta conscienciació de la malaltia, ja que un Trastorn de la Conducta Alimentària, no és, simplement, voler estar prim o prima, és un sofriment indescriptible, és càstig, és solitud, és contradicció, és incomprensió, és injustícia, és una XACRA SOCIAL i és responsabilitat de tots i totes.

Tant de bo arribi el dia en què em posi davant del mirall i pugui dir que he vençut el TCA després de tantíssims anys de lluita.

Marta.<!–:–>